Una de fronteres

És curiós com un riu i més d'un miler d'anys de guerres separen dos pobles que geogràficament ho estan només per una vintena de quilòmetres.

Hem dinat, molt bé, tot sigui dit, a Tui, l'últim poble espanol, on s'escolta una mica de gallec pel carrer, però predomina el 'del imperio', fins i tot amb poca cantarella comparat amb Santiago. Després de l'àpat hem agafat el cotxe, hem creuat el Minho, i hem entrat a Portugal, a Valença do Minho, que mira a Tui cara a cara, posant per davant les muralles de l'antiga ciutat medieval que recorda batalles del passat, amb ganes de ser diferent, i ho demostra creant un centre medieval més blanc que el del 'medievo espanyol' i amb elegants edificis de façanes enrajolades.

Tui (Espanya) 'ha tret' les muralles, mira a Valença (Portugal) amb indiferència, Valença només serveix per anar a comprar estovalles i mitjons, diuen alguns, i això a Valença ja l'hi va bé, molt bé per la seva economia. Tots acabem picant...en el nostre cas deixem de banda els calçotets i els pijames i comprem el nostre primer regal al Pau: una manta-pijama.

Realment, un riu i un idioma, els fa ser tan diferents? Es miren l' una a l'altra, o el riu és només un mirall que mostra els defectes de cadascuna?

Aprop, molt aprop està Monçao. La cambrera d'una de les pastisseries de la plaça més important del poble, agafa la safata com ho fa una teenager en una peli 'rockabilly', tot i que podria ser la mare de la protagonista. En aquest lloc el temps es va anclar en una època indeterminada i els locals fan la seva sense preocupar-se gaire per res.

Aquí s´intueix el ressò de la zona: alguna botiga ven tovalloles desgastades pel sol, altres ampolles de vi verd (l´especialitat de la regió), però semblen indecisos, no saben si entrar al joc del turisme o continuar visquent tranquils, com han fet sempre.