Soria, provincia de

Ayer por la tarde arribabamos a Calatañazor, donde Alamanzor perdió su tambor, con el Sol a media altura en el horizonte, ficimos una reserva en un alojamiento rural para la última noche del viaje, y honestamente, acertamos.

Es una aldea muy medieval, tiene 70 moradores y edificaciones de face siglos, fastuoso a la par que pequeño, así que lo recorremos fácilmente. La casa en la que nos alojamos, del siglo XII, es preciosa, destacando de sobremanera la cocina original (s.X), con una gran chimenea y los pucheros de hierro.

Es un lugar en el que ir a pasar unos días, envueltos en silencio, paz y tranquilidad, visitando parajes naturales y con pocas personas a tu alrededor.

Esta mañana hemos visitado Soria, una de las capitales de provincia más pequeñas de la piel de toro, y si bien no es tan fastuosa como otras, si que son imprescindibles la ermita de San Saturio (patrón de la ciudad) excavada en la roca, el claustro abierto de San Juan de Duero y un paseo relajado por el casco antiguo, por el que hemos aprendido algo (un poquito sólo) de la relación de los más grandes escritores españoles con Soria, Machado, Cervantes (aunque de éste no lo tengo tan claro), etc. y nos hemos deletitado con un surtido de montáditos a un euro cada uno. Para terminar un viaje agradable e inolvidable.

Aranda de Duero

Són els últims dies de les vacances, ooooooooh! I hem decidit agafar-los amb més calma, no, no ens n'anirem a un resort a la platja, principalment perquè estem a Castella, però sí que mesurarem qualsevol esforç, portem quasi tres setmanes de viatge, amb un tute important, especialment per la Mireioneta, que està feta una javata, però hem de tenir sempre present el seu estat! Ja toca anar frenant...

I així ho hem fet avui, tocava visitar Aranda de Duero, i l'hem començat a la una del migdia, entrant a l'oficina de turisme, amb la sort que just llavors començava una visita, gratuïta, pel poble.

Més que una visita, el guia, en Juan, ens ha explicat, molt bé per cert, una mica de la història del poble, que és on es va crear el primer mapa urbanístic d'Espanya, després ens ha explicat que tot el poble està excavat, i no pas pel metro no, sinó perquè hi ha vora de 10 kilòmetres de bodegues! En l'actualitat pràcticament totes són d'ús privat, però ens ha portat a veure'n una, 12 metres sotat terra i amb un fred, que certament, en aquesta època de l'any, s'agraïa força!

De camí a la bodega, ens ha descrit la portada principal de l'església de Santa Maria la Real, d'estil gòtic amb una majestuositat que es podria confondre amb una catedral (tot i que per dintre és molt més austera).

Per cert, algú sap perquè a les esglésies castellanes, s'entra per un costat?

Zamora i Toro

La Mireia avui té l'esquena fotuda, a mi el sopar xinès típic de Zamora m'ha deixat els budells que no aguanto 2 hores sense parar, si li sumes el sol que cau... (a Portugal s'hi estava molt bé) estàs posant el llistó molt alt per a que una ciutat et fascini...

Tot i això, Zamora ho intenta, ens retroba amb la pedra clara que tan ens va agradar a Salamanca, es fa construir més esglésies romàniques que cap altra ciutat d' Espanya, algunes certament maques com la de san Juan a la plaça Major, ens explica històries del Cid Campeador lluitant a les muralles que protegeixen el castell i la catedral, i fins i tot, ens busca la fibra sensible posant-se cases modernistes, quasi tretes de l'eixample, i el més curiós, barrejant tot aquest casc antic amb el dia a dia dels locals de tal manera que li podem fer unes compres al Pau allà mateix.

Després de tot això, dir que Zamora és lletja seria fort, és molt maca, però la posaria un punt per sota d'altres ciutats castellanes, tot i que no em mullaré en si és així realment, o si jo avui no l'he sabuda disfrutar al 100%.

A la tarda visitem Toro, però ens centrem en la colegiata, original perquè conserva encara restes de pintura en algunes figures de l'església, i ens quedem bocabadats amb la porta romànica interior, que ha conservat els policromats de l'època i que queda molt ben explicada als panells informatius (dels que més m'ha agradat llegir, per clars, concisos i didàctics).

És una bona manera d'acabar el dia (juntament amb la gastroenteritis que va desapareixent).

Miranda. Dades

• Dormir
• Residencial A Morgadinha: 35€ per una habitació àmplia amb bany, esmorzar i vistes privilegiades a la presa. Hi ha ascensor.  
• Menjar:
• Pizzeria O Moinho: una amanida, un plat de pasta, una pizza, sangria, aigua i un tallat podria ser el menú d'una persona sola, doncs va sobrar pels dos, la qualitat, decent per un sopar ràpid i el preu barat, 18 €.
• Restaurant Capa D´Honras : meló amb pernil, bacallà al forn, filet de vedella, coke, aigua, 2 postres i un tallat, €, i la carn, boníssima. Miranda no és el lloc amb més restaurants decents del món, així que aquest és una bona opció. 
• Tranport:
• Europarques: creuer d'una hora pel canó del Duero, més tast d`oporto i exhibició del mussol reial (aquests dos últims ens els vam saltar): 16 euros per persona. La veritat és que tot i que la guia ho feia molt bé, no sé si el preu justifica l'excursió, doncs vam estar confinats amb 118 persones més (unes quantes, uns impresentables) per veure una espècie d'ocell, dos nius de cigonyes negres (les solitàries, ja que la blanca és la que trobem a les ciutats), una alzina centenària, però això sí...aigua, molta aigua...i silenci (quan els companys de viatge ho permetien).

Miranda do Douro

Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

Ja estem a Espanya, sí, ja, és que aquests pares... no s'enteren gaire, bé, això ja ho sabem, però és que aquesta també ha estat bona.

Ahir, la idea, després de veure Trancoso era visitar i dormir a Vila Nova de Foz Coa, però quan la mare es va llegir el que hi havia en aquest poble, ja va fer mala cara, doncs no li va agradar gens, a més, com que ara s'han tornat una mica snobs per culpa les ofertes que van trobant per trivago doncs sembla que no els hi van bé la pensió de les puces i els hi venia de gust un allotjament rural... i si podia ser amb piscina (jo vull el body del musculman i aquest no me'l compren pas).

Doncs bé, tot buscant allotjament rural vam passar Foz Coa, el poble de després i l'altre i un port de muntanya molt llarg i un altre poble i un altre... i tot això sense trobar res interessant, o el que trobàvem era molt car, una senyora molt simpàtica que venia vins, també ens oferia lloc a la seva quinta pel mòdic preu de 110€...

Total que com no vèiem res ja ens vam arribar fins a Miranda, l'última parada a Portugal. Per arribar aquí vam passar per una sèrie de pobles molt guais, ja que són pobles que diuen que estan endarrerits... no sé, jo la gent que veia pel carrer la veia ben feliç.

Miranda es sí es bastant normalet, té una església molt gran perquè antigament era la catedral de tota la regió, i poca cosa més. El highlight del poble és el canó del riu Duero, que serveix de frontera amb Espanya i té uns penyasegats que cauen més de 200 metres sobre l'aigua.

Tot aquest espai està protegit sota el parc natural de Montesinhos, i certament, és increïble. Aquest matí l'hem explorat en cotxe passant per llocs que els pares deien que eren inhòspits (tan inhòspits com que hi havia ases) i hem arribat a una capella al ben damunt d'un penyasegat, ha estat molt guai!

Però el millor (i entenu cutre per millor) ha estat l'excursió de l'Imserso a la que s'han apuntat aquesta tarda, un creuer entre penyasegats, les vistes eren espectaculars, però esperaven veure cigonyes negres i aguiles reials, i només han vist un corb i... tres coloms!!! jeje, si volen veure una cigonya, que s'esperin a l'octubre!!!

Ribatejo. Dades.

Constancia

• Dormir
• Casa Joao Chagas: habitació correcte amb llit gran amb lavabo, 46€ amb esmorzar inclós. El wi-fi es paga apart, a 2€ l'hora. No és la ganga del viatge, però correcte.
• Menjar
• Bar esplanada: cutre xiringuito de platja, però que no està ni a la platja, fins i tot tenia futbolin! una sopa, dues amanides (gegants), una cheeseburguer, aigua, coke i un tallat, 20€.

Tomar

• Menjar
• La Bella: restaurant italià, cocktail de gambes, envoltini ripieni, escalopa, pannacota, tiramissú, aigua i tallat, 36€. Prou bé.

Trancoso

• Menjar 
• Area Benta: ben decorat, bon tracte, bon menjar, una de les descobertes gastronòmiques del viatge, aperitiu, formatge de la regió amb compota de carabassa (boníssima), biffé al cafè amb crema de mostassa, calamars a la graella, sardines dolces (postre local), un cafè amb llet, dues cokes i aigua, 35€. Si esteu per la zona, no dubteu.

Trancoso

El que només havia de ser una parada tècnica abans d'arribar a Vila Nova de Foz Coa, es converteix en l'agradable descobriment d'una petita ciutat medieval, amb el seu castell en alt, divisant la ciutat i les rodalies, i unes muralles i portes que no tenen res a envejar...però com que no està en la ruta turística habitual, no deu ser un lloc massa conegut...

Els carrers estan tranquils, les botigues tancades (és l´hora de dinar) i només veiem algun local fent l'aperitiu sota una sombrilla, per resguardar-se de la calor, però amb suficient visibilitat per mirar i saludar a la gent que passa pel carrer.

Sembla ser que aquesta ciutat, com altres de la regió, va ser refugi dels jueus expulsats d'Espanya, si més no, fins que el rei portuguès no es va adherir a la seva caça i/o conversió.

L'altra sorpresa agradable ha estat la troballa del restaurant Area Benta, amb no sé quantes recomenacions i premis (entre ells la Michellin)...però això ho expliquem al post de dades.

Tomar

Els templaris (o templers) van ser els cavallers d'una ordre religiosa, creada inicialment per cuidar dels peregrins en el seu viatge a Terra Santa, i que va acabar acuant en nom de la monarquia.

Degut a la extraordinària preparació i organització de la ordre, i arrel de les seves victòries en moltes batalles i guerres (van jugar un paper molt important en l'expulsió dels moros a Portugal), tot i que els membres feien vot de pobresa, no van dubtar gaire a l'hora d'acceptar títols i propietats arreu de tota Europa, de tal manera que el seu poder va crèixer quasi sense límits.

Un dels exemples principals es troba a la que fou capital templària a Portugal, el convent de Crist de Tomar, que rivalitza com a gran obra medieval amb els monestirs de Batalha o Alcobaça, construït cap el 1100 pel gran mestre de l'ordre Gualdim Pais i ampliat sense parar per altres grans mestres com fins i tot Enric el Navegant (que va fer servir l'ordre per financiar-se els seus viatgets).

És un mamotreto espectacular de sales, capelles, cel·les... on hi destaquen la porta d'entrada, tan recargolada com la façana del monestir dels Jeronimos a Lisboa; la magnífica església octogonal on sembla que els cavallers assisitien a missa a cavall; la finestra manuelina (ara tota envoltada de líquens ataronjats donant-li encara millor aspecte) coronada amb la seva 'santissima trinitat': l'escut reial, la creu de l'ordre de Crist, i símbols manuelins i per últim: les sales amb les cel·les dels monjos i cavallers, que diríem que apretats apretats, no ho estaven pas.

Certament, per deixar anar la imaginació és molt interessant visitar aquesta magnífica contrucció, però jo penso que si tenien això després d'haver fet vot de pobresa... no vull imaginar-me que feien amb l'altre que juraven, el de castedat...

Pels voltants de Lisboa. Dades.

Sintra

• Menjar
• Piriquita: 2 tallats i un pastís de Belem, 3.5€, tot i descubrir que el pastís típic de la zona era un altre.
• Cafeteria de la quinta de la Regaleiria: car i sense res especial, 2 begudes i 2 sandtwitxes, 15€.

Cascais

• Menjar
• Golfinho: cafeteria amb cyber, però menjar de qualitat justeta, ens treu d'un apur, especialment perque l'internet és gratis si menges allà, amanida tropical, xurrasco i 2 begudes, 17.5€ (i dues hores gratis d'internet) 
• Trem Velho: un caputxino, un cafè amb nata i un gofre amb gelat, 7€, tot i que el millor era el lloc, un tramvia antic asseguts en els seus seients de fusta.

Conduim fins a la boca de l'infern

Decidim que la tornada de Sintra a Lisboa no la farem per la via directe, sinó que voltejarem l'Atlàntic passant per Cascais i Estoril, ja que hem sentit que és una de les carreteres més maques de Portugal.

Un cops posats en ruta, no sense una mica de dificultats, els primers pobles que atravessem no ens diuen gaire res, és un cop passem la presència humana i ens apropem al cabo da Roca que comencem a disfrutar de l'excursió. És el punt més meridional d'Europa, però realment entre la baixa temperatura (menys de 18 graus), el paisatge desolat ple d'acantilats de més de 150 metres que es precipiten sobre un mar violent degut als forts vents que colpegrn el far, sembla realment la fi del món. Fem les fotos de rigor, però el vent és tan fort que ens fa tornar al cotxe ràpidament, ja que fins i tot ens fa venir mal de cap.

Enfilats de nou a la carretara arribem a una situació increible, en 12 kilòmetres despareix la bruma i un sol espaterrant se'ns apareix, això sí, el vent continua bufant tan fort que ens fa atravessar una tempesta de sorra amb dunes a la mateixa carretera, tot just quan arribem a l'alçada del mar, estem a la famosa platja de Guincho, paradís dels surfers, i realment una platja preciosa.

Tot seguit la carretera es torna més plàcida, i anem seguint la costa fins arribar a la boca del infierno, una gruta rocosa sobre el mar de la qual esperàvem més, suposem que amb pitjor temps l'aigua deu entrar a dintre i el pet de les onades a la roca deu fer algun soroll espectacular. Però és que aquí ja no fa ni vent, en 17km hem guanyat quasi 10 graus de temperatura. Certament Sintra i voltants té un microclima especial.

Sintra

Fem una excursió de dia cap a Sintra...tothom ens n'havia parlat molt bé, i a la guia havíem llegit que era el refugi dels lisbonites per fugir de la calor...el que no imaginàvem era necessitar la manta elèctrica per passejar pels seus empinats carrers tot descobrint cases i palaus d'excèntrics reis, nobles o gent amb quartos.

Com que l'oferta de llocs a visitar és àmplia, i els preus d'entrada no són una ganga, hem fet una selecció del que volíem veure, que amb el temps dedicat a cada lloc, s'ha reduït a dos edificis només, però crec que ben triats.

El primer, el Palau Nacional de Sintra, d´obligada parada. És un d'aquells llocs que sents que si no hi vas, quan tornis a casa, tots els amics i coneguts que han estat a Portugal et diran "però com és que no hi vau anar? Per a mi va ser una de les millors visites...". Hem enganxat una visita guiada, que ha estat quasi privada, doncs només érem 4, i hem anat passejant per les diferents sales del palau: la sala dels cignes, la de les "urracas", la dels escuts, la cuina amb les seves peculiars xemeneies, la capella morisca, habitacions diverses i fins i tot la presó on un rei molt dolent va tancar al seu germà durant nou anys, fins que aquest va morir.

Com que hem arribat tard a trobar el grup reduït (la guia i una parella d'andalusos) no ens hem assabentat massa de la història, però hem caçat que hi havia un rei hereder que de jove va tenir una embòlia i va quedar ferit, llavors, el seu germà petit, el va traïr, quedant-se amb el tro, la seva dona (matrimoni no consumat...o això van dir) i tancant-lo a una habitació que només podia sortir-ne per anar a missa...això sí, a l'habitació del costat hi tenia el seu criat! (que ja l'hagués pogut ajudar a escapar, no?).

Amb una història tan trista, hem sortit una mica tocats del palau, però de seguida se'ns ha passat quan hem entrat a la Quinta do Regaleira...una villa amb jardí dissenyada pel mateix arquitecte del Palau de Buçaco, que un magnat brasiler del cafè va fer construir...la casa és molt xula, amb una biblioteca, plena de llibres, on els cantons del terra són de mirall, creant una sensació d'estar flotant...però el que no té desperdici és l'inmens jardí amb fonts, una capella preciosa, túnels subterranis, grutes i la gran sensació: el pou iniciàtic. En travessar una porta giratòria de pedra (secreta), descobreixes una escala en espiral de 9 replans que baixa 30 metres fins a trobar galeries excavades sota terra, algunes amb sortida a l´exterior, altres no, algunes il.luminades, altres no...

Un lloc genial per muntar un joc de rol o de pistes, un aniversari o una obra de teatre (com fa una companyia portuguesa anomenada Fatias de Cá).

Com que se'ns ha fet tard, hem enfilat carretera amunt per veure (des de fora) el Castelo dos Mouros i el Palau da Pena, que ens han acompanyat tot el dia, entre boires, en el turó de davant, però no hem pogut veure gaire res, ja que les dues entrades són una mica lluny dels edificis...així que ens queden com a pendents per a la pròxima visita a Sintra!

P.D. No us oblideu mai d´agafar una rebequeta...encara que a Lisboa estigueu suant la gota gorda!

Lisboa. Dades.

• Dormir:
• Hotel Flamingo Best Western: ens hi estem 4 nits en aquest hotel de 3 estrelles, situat tocant la plaça Marquès de Pombal, per sobre de Barrio Alto, en el que seria un barri pijet i de negocis, molt còmode, és fàcil aparcar a la zona blava (enganxant cap de setmana no paguem gaire), l'habitació, sense ser enorme és més que correcte amb dos llits d'1metre enganxats, minibar i lavabo complet. La contra és que el wi-fi es paga apart (i no barato, creiem que 6€ l'hora). El preu, casi com sempre per trivago, 39€ amb esmorzar. Per repetir sens dubte.
• Transport
• Tarjeta viva viagem 0.5€ i funciona a l'estil de la oyster de Londres, es va recarregant. El bono diari costa 3.75€ inclou metro, bus, tranvia i fins i tot l'ascensor de santa Justa, que per ell sol ja surt per 2.90€ un viatge.
• Menjar
• Cafè No Chiado: tocant la plaça largo de Chiado, al costat d'un teatre i sentint música clàssica en directe, vam sopar, dues sopes de mongetes, el lisboenc bacallà espiritual (amb pastanaga i beschamel), una hamburguesa amb crema i ous remenetats, un pingo, un pao de lo' da ti' piedade (pa de pessic) i aigua per 42.5€.
• Cafè do Monte: un lloc bohemi, tocant el mirador do Monte. Dues empanades, una de pollastre i l'altra de gambes, un tros de truita de patates, un batut, un tallat, aigua i coke,11€. Un lloc agradable per parar.
• Cafè Pois: lloc típic lonely planet per trobar-se turistes, agradable, però amb preus abusius pels estàndars portuguessos. Coke, cafè amb llet i chess-cake, 6,70€.
• Cravo i canela: romàntic restaurant entre la multitud de locals de Bairro Alto, amb servei i qualitat més que bons, butifarró amb compota de poma, formatge fresc amb mel i anous, pop al forn amb chutney de mango, rissoto d'anec amb pera i canyella, aigua, un mohito i un pingo, 51€.
• Nosoitalia: italià per dinar correctament en un lloc turístic al bell mig de Belem. Amanida de pollastre i formatge de cabra, espaguettis amb gambes, aigua, coke, una bola de gelat de cafè i suc de llimona, 35€.

• Antiga confeitaria de Belem: el clàssic dels Pasteis de Belem, just al costat del Mosteiro dos Jeronimos, i amb diferència els millors pastissets dels que hem provat. 3 pastissets, aigua, tallat i ice tea, 5.60. Cada pastisset val 0.90€.
• La brasserie de l'entrecotte: lloc curiós sota la plaça Lluis Camoes, on només serveixen entrecotte (o entrecotte de seitan) amb amanida verda o de salmó i patates fregides. 2 normals, un amb cada amanida, aigues a tutipleni, un tallat i una sopa de maduixes amb gelat, 55€. L'entrecotte deliciós, com el pa de l'aperitiu. Això sí, no paguen la pena els 5€ extres de l'amanida de salmó.

Lisboa

Las primeras horas en Lisboa sirven para constatar que...

• Todavía es posible conducir peor que en el resto de Portugal,
• A pesar de ello, los lisboetas cogen el coche hasta para ir a comprar el pan
• Intentar llegar al mirador de santa Caterina en coche, nada más llegar y sin mirarte un mapa por las estrechas callejuelas de Bairro Alto y Chiado, es de ilusos
• Una cena al aire libre, escuchando música clásica en directo, al lado de la plaza Luís Camoes, te quita todo el estrés del coche...

• ...A los lisboetas no, montan auténticas caravanas para salir de fiesta, y se gritan, se insultan, se pitan...

Ya el sábado, hacemos de la plaza Luís Camoes nuestro campamento base para iniciar, terminar cualquier excursioncilla por Lisboa y tomamos el 'romántico' tranvía 28, atestado de turístas, y manteniendo la respiración lo más regular posible con un codo en la garganta y una rodilla en la barriga, traqueteando entre callejuelas estrechas nos eleva hasta santa Graça. El mejor momento sin duda, es la cara que pone el alemán de 2 metros cuando Mireia utiliza su 'condición' y se acoge a los asientos reservados... si te despiden, reaccionas mejor. Da lo mismo, iba muy lleno como para ir de pie.

Una vez arriba, contemplamos la panorámica de la capital portuguesa, divisamos los principales monumentos enmarcados entre el río Tajo y los puentes 25 de abril y Vasco de Gama.

Estando en el punto más alto de Lisboa, tan solo podemos hacer una cosa... bajar! poco a poco, esos monumentos que veíamos lejanos y pequeños se convierten en la blanca igreja de san Vicente de Afora, el fabuloso Panteón Nacional, el imponente castelo, la magnífica Sé... en un paseo que nos lleva hasta el barrio lisboeta más típico, la Alfama, donde personas humildes hacen de lo rutinario lo excepcional, y baste pasear para disfrutar, sin saber el porqué, quizá el color azulado de sus casas o el rojizo de los tejados... hace que salgas con una sonrisa de un barrio mágico.

Y con esa sonrisa llegamos abajo de todo, a la praça de comercio, curiosamente tiene todo el espacio que le falta a la Alfama, vemos el Tajo muy de cerca, tan grande que parece un mar. Y en ese punto caminamos hasta las plazas típicas del Rossio y Figueroa y de ahí otro tipo de subida, en el ascensor urbano de santa Justa, que nos devuelve a Chiado, cerrando el día casi con un palíndromo: ahora lo que divisamos es el mirador de la mañana. La subida al mirador de santa Caterina tambien se nos ha resistido hoy (básicamente no hemos encontrado ni el momento, ni el lugar para ascender).

Ayer domingo, aprovechamos, nosotros y cientos de turistas más, que la entrada a los principales monumentos de la ciudad es gratuita, para ir hasta otro de los puntos clásicos de la ciudad, el barrio de Belém, con las visitas al fascinante monasteiro de los Jerónimos, de inconfundible estilo manuelino, la torre Belém y el monumento a los descubridores, más otro monumento no tan didáctico y sí más anti-dietético, uno (bueno tres) pasteles de Belém en la famosa Antiga Confeiteria, y hay que reconocer que son los mejores (y los más baratos). Como el cansancio aprieta, decidimos descansar un rato volviendo a casa, no sin antes hacer una parada al museo de las marionetas, lo dejaremos en correcto, varios escaparates con marionetas de todo el mundo y tan solo un par de sitios en los que te dejan 'practicar'...

 

Por la noche salimos decididos, el mirador de Santa Caterina... tiene que ser nuestro, y bien sea porque llevamos tres noches en esta ciudad, o bien por pura chiripa, nos resulta muy, muy fácil llegar hasta él. No es que tenga una vista mucho mejor que los otros miradores en los que hemos estado de la ciudad, pero el ambiente y la hora (y que lo hemos buscado varias veces!) lo hacen más especial. Lo hemos conseguido!

Hoy hemos estado por el extraradio de Lisboa, en Sintra y alrededores, que tienen un post aparte, pero no quería cerrar el post, sin decir que de vuelta al hotel, la vista desde la autopista del puente 25 de abril iluminado es la mejor manera de cerrar la visita a Lisboa, puesto que mañana saldremos temprano (hacia las 11) a 'explorar' nuevos territorios portugueses.

Sé de varias personas que no les gusta Lisboa porque es fea, decadente y triste, y puede que tengan razón en el descripción, pero Lisboa, ejemplificada en la Alfama, aunque no sea tan bonita como otras capitales, tiene una magia que la hace especial.

Estremadura. Dades.

Leiria

• Menjar
• Taberna ibérica: una joia d'aquelles que apareix quan menys t'ho esperes, una parada tècnica per dinar ràpidament, s'ha convertit en un àpat basat en croquetes de gambes, tomàquets farcits i costelles de cabrit amb guarnició (hem menjat el mateix tots dos), més dos pannacottes amb coulis de fruits vermells: tot exquisit! aigua i un tallat més un tracte fabulós, per menys de 25€

Alcobaça

• Dormir
• Hotel Santa Maria: una altra joia de Trivago, hotel de 3 estrelles, amb habitació més que correcte (twin això si) però espaiosa just davant del meravellós monestir (hab nº 409) per 29.5€, però el millor és que té pàrking cobert i esmorzar, tot inclós en el preu!
• Menjar
• Cafeteria Dom Pedro: una de les moltes que hi ha davant del monestir, s'ha d'anar amb compte perquè tanquen totes a les 7 (quan ho fa el monestir), l'hem encertada, principalment per la cordialitat de les dues dones que la porten, després, el preu, en la linia de Portugal, molt més que correcte: una coca cola, uns pelotazos (aquí li diuen futebolas), un galao (cafè amb llet gegant) i un croissant de pernil i formatge a la planxa: 4.75€.
• Antonio Padeiro: puntuat segons diferents revistes com un dels millors 100 restaurants de Portugal, tot i estar enmig d'una zona 'guiri' escapa una mica del tòpic (com a mínim amb menjar bo): ens hem partit una deliciosa amanida de formatges i nous (tant simple com bona), una truita de gambes i un estofat de pollastre, frango na púcara, (plat típic de la regió, aquí hem fet el guiri), dos postres, un cafè, una cocacola i aigua per 31.20€. A més a més, hem dit que no a un súper aperitiu que ens portaven, i no s´han enfadat! Contents d'haver sopat aquí.

Caldas da Rainha

• Dormir
• Cristal Caldas: hotel de 3 estrelles, també reservat per Trivago, aquest no el vam encertar tant, 47€ per l'habitació, senzilla però amb totes les necessitats (inclós mini-bar), wi-fi a recepció, pàrking i esmorzar inclosos, mirat així no sembla tan dolent, deu ser que estavem massa ben acostumats.
• Menjar
• McDonalds: amb el sabor de sempre, 2 Mc Menús, 4 Mc Nuggets, un Mc Sundae i un Mc Cafè amb llet, 13€

Peniche

• Menjar
• Bar Alcatraz: davant del moll, local cutrillo, portat per dues senyores molt simpàtiques, galao i coke, 1.8€
• Bar Mar&Sol: a la reserva de Berlengas, és el bar-restaurant amb habitacions, carillo, galao i coke, 3.5€ (és el doble que a 'terra ferma' ).
• L'altre bar de Berlengas: davant del restaurant, sense nom, un maxibon i un icetea limon, 3.2€
• Transport
• Nautipesca: Ferry cap a Berlengas, anada i tornada 15€, et recull al cap de 5 hores, però no sé si és gaire difícil fer-se el longuis si vols tornar amb un altre vaixell. Hi ha diferents companyies totes amb preus similars que varien en funció del temps que et deixen a la reserva natural (o si vols fer quelcom especial, snorkling...)
• Joao 'el fisherman': per 3€ un local et dóna un rulo per les grutes de la reserva. Explicat en portuguès, amb alguna paraula en espanyol, amb un tracte molt cordial...a mi m'ha recordat a l'avi de la cançó: tinc un avi amb la barba blanca, i una pipa encesa que tant sols fa fum, que m' explica contes, de naus perdudes enmig de la sorra...

La tempesta perfecta.

Ahir, abans de deixar Peniche vam comprar dos bitllets per fer el nostre dia "playero" de les vacances...anar fins a la Reserva Natural de Berlengas, a passar el dia i a no fer gaire res...no ens imaginàvem que ens llevaríem amb un dia plujós...

La travessia fins a l'illa ha sigut força moguda...ja sabeu que jo tendeixo al melodrama de vegades, però de veritat que en la barqueta que anàvem, les onades impactaven i ens feien anar d´un cantó a l'altre...el capità i el segon d'abord semblaven tranquils, però els dotze passatgers no fèiem gaires festes...fins i tot ara que ho escric noto l´oleatge del mar i em torna el mareig...hi ha hagut un moment en que he pensat seriosament la possibilitat de que podíem volcar...

Llavors, m´he agafat fort a la panxa, per passar-me els nervis i m´he imaginat un conte per tranquilitzar-me: l' embarcació volcava, i jo començava a tenir contraccions, llavors notava alguna cosa sota meu i veia que eren uns dofins que ens guiaven fins a una platja...allà passaven els dies i finalment venia en Pau al món...jo estava per un cantó molt contenta doncs havia donat llum al meu fill...però no sabia res del Ferran...quan ja em vaig poder aixecar...els dofins ens van portar a una altra platja, on vam trobar-hi al Ferran...havia perdut la memòria i no ens reconeixia, però amb els dies, va reaccionar i un matí em va despertar amb un petó i em va dir que era molt feliç de saludar-nos, a mi i al nostre fill Pau.

Surto del vaixell amb les cames mig adolorides de la tensió...però almenys ja som a terra ferma...anem a fer un cafetó, i a mig camí de l´ascens fins al far, canvia el dia i ens acompanya durant tota la visita a l´illa, un sol radiant.

És una illa governada pels ocells, hi ha centenars de gavines que volen, mengen (i caguen) a sus anchas...hi ha moments en que no se sent res més que els seus parlars...baixem fins a la fortalesa de Joao Baptista, antic fort i pousada ara deixada una mica de la mà de Déu, però ubicada en un lloc privilegiat...rodejada d´oceà Atlàntic, i connectada a l´illa només per un pont.

De tornada a la platja, no desfem el camí, sinó que agafem una barqueta amb un mariner local, en Joao, i una parella de portuguesos, que ens ensenya diferents grutes i formes divertides (balena, elefant) de les roques...un cop al "port", descansem una estona a la platja, abans de tornar cap a Peniche, en una agradable travessia que no té res a veure amb la d´aquest matí.

Óbidos

Aquest poble de 3000 habitants es converteix durant 3 setmanes de juliol en un veritable burg medieval...rodejat de muralles, trobem aquesta petita joia que et transporta a cinc-cents anys enrera...i si et vesteixes de l'època, t'estalvies els set euros de l'entrada...pot semblar una mica car, però val la pena quan entres i veus el tinglao que tenen muntat!

Nosaltres vam començar la visita al poble pujant a les muralles i circundant la ciutat per veure els seus carrers i per divisar camps, castells, esglésies i fins i tot un aqüeducte.

Un cop dins vam podem veure una lluita entre dos cavallers enemistats de molts anys, un d'Òbidos, i l´altre de Caldas...no cal que us digui qui va sortir victoriós, no? Va ser una justa amb totes les de la llei: lluita d'espases, lluita a cos a cos amb llança, escut i cavall, etc. I tot i no ser Hollywood, la veritat és que hi posaven força ganes i efectes...hi ha fins i tot un 'efecte matrix' (a càmara lenta).

Endinsant-nos encara més, vam trobar mercats on venien roba, joies, titelles, sabates i bolsos de cuir, làmpares i molt més; tavernes amb carn a la brasa; joglars que entretenien al poble i ballarines morisques que es movien sensualment mentres els plebeus reien i engollien una pota d'algun animal...per acabar l'àpat amb un pastisset de Belém i un xupito de ginja (licor de cirera) servit en un gotet biodegradable (de xocolata).

Un cop tips, et podies permetre un massatge medieval amb uns olis que feien una olor boníssima, o passejar tot fent temps pel pròxim espectacle...l'última actuació la tancaven cada nit un grup de música anomenat "els berros de la cort" (suposem que catalans, amb aquest nom, però no ho podem assegurar doncs no ens vam quedar a veure'ls).

Un lloc molt recomenable per a petits i grans!

Peniche

Peniche? No havia sentit mai aquest nom fins que el Ferran em va proposar de fer-hi una paradeta...no és un must-see del país en lo referent al turisme...té algunes platges de surferos, un port encara actiu i és des d'on s'agafen els vaixells cap a la reserva de Berlengas...però sí que és una parada obligada per aprendre una mica d'història del país, doncs quasi a sobre l´Atlàntic es troba una fortalesa del segle XVI que va servir de presó política durant la dictadura de Salazar.

Encara s'hi poden veure les fredes cabines per les visites i llegir-hi testimonis de presos que expliquen com de vegades, el que teòricament podia ser una visita de 2 hores cada dos diumenges, es convertia en el millor dels casos en una curta visita de 15 minuts, o en un no-res.

Hi ha una petita exposició de les cartes amb dibuixos que alguns presos escrivien pels seus fills, se't posa la pell de gallina, i més al llegir que van ser confiscades i no van poder ser mai llegides...També hi ha fotografies del 26 d´abril de 1974, l'endemà de la revolta del clavells...on es veu una gran part de la població de Peniche i familiars dels presos, esperant fora la presó per a rebre'ls...aquí la llagrimeta ja és innevitable...

La visita segueix a un museu municipal (força cutre), però que hi has d'entrar per poder visitar el pati de la presó (que els hi deixaven fer servir una hora i mitja al dia), les cel.les d'aïllament o les individuals: on hi tenien a alguns dels presos que ells consideraven més revolucionaris...

També hi ha algun moment d'emoció feliç quan llegeixes històries de presos que van aconseguir escapar...

Tot i que m'entristeixen aquest tipus de visites, sempre em fascina veure com hi ha gent tan valenta i fidel als seus ideals, que en mals moments, creix, i no permet que la por i l'egoïsme els facin ser un traïdors...em pregunto com actuaríem nosaltres en un cas així. Seríem capaços de deletar als nostres veïns, companys de classe o feina, per un momentani respir?

Esperem no haver-ho de comprovar mai.

Llegendes medievals

Aquest post està basat en fets reals... tot i que 'adaptats a un estil de vida medieval'

Ahir, després d'abraçar l'arbre, al tornar al cotxe, una cuca de fer llum també s'hi va colar, a l'intentar fer-la fora, va marxar cap el seient posterior del cotxe, de sobte, un fumarada blanca, i tot seguit, a través del retrovisor interior: la imatge d'una fada que ens va dir que no podíem marxar de la regió de les beires, sense conèixer la història de Dom Pedro I i Inés de Castro. La única pista: per començar, havíem de creuar el riu. Tot seguit, tant la fada, com la cuca van desaparèixer.

Mig estabornits per l'encontre, vam decidir que el millor era dormir, una nit plena de somnis sobre la llegenda, i aquest matí, només despertar-nos, i sense haver de dir-nos res, sabíem que avui teníem una aventura per davant.

Hem passat a recollir les nostres armes per la bogaderia Lucira i després, hem creuat el Mondego buscant qualsevol indici que ens pogués donar informació sobre aquest misteri.

Després de pujar una muntanya, hem arribat al monestir de Sta. Clara e Nova, pensant que potser Inés de Castro s'hi va recluir allà, veiem enemics envoltant-nos, només la Mireia s'ha endinsat en aquest monestir, però ha sortit ràpidament veient que allà no hi trobaríem res.

Segons el plànol del s.XVII que teníem, un altre possible lloc en el que podríem trobar dades, era el jardí Quinta das Lágrimas, uns jardins que han anat passant de l'església a la monarquia (i actualment a cavallers feudals amb molt or a les seves arques) durant segles... i aquí hem estat de sort! Entre arbres milenaris i canyes de bambú hem trobat la font dels enamorats, tractant-se d'una parella, era obvi que tenia alguna cosa a veure... hem remuntat el canal d'aigua, i hem arribat a una altra font, més petita i amagada dins del bosc, tota envoltada de pedres, una de les quals, amb una inscripció (en llatí clar) deia que allà va ser on Inés de Castro va ser assassinada, com a prova, les pedres del fons de la font romandran vermelles de sang per tota la eternitat... una altra pedra, contenia una altra inscripció, aquesta però, en arameu, i l'arameu doncs com que no l'entenem, així que ens hem dirigit al centre interpretatiu de Sta. Clara e Nova, on un avi centenari i cec, només tocant la pedra ens ha dit: els cossos, humils i tranquils descansen en el monastir prop de la batalla... i s'ha quedat adormit...

Monastir, batalla... era fàcil, el monastir de Batalha, patrimoni mundial de la Unesco, i cap allà ens hem dirigit. Certament posa els pèls de punta fins i tot als cavallers més intrèpids: llarguíssim i molt alt, de l'estil del palau de Gondor, fins i tot l'ésser més valent es deu veure petit en aquest santuari, al costat de les columnes que soporten la cúpula... Ens hem endinsat a les catacombes, però allà hi havia enterrats Joao I i la princesa de Lancaster (els que van crear l'aliança entre Portugal i Anglaterra), tot i que no era d'estranyar, les paraules del savi, deien tranquils, i aquest lloc, tranquil no ho era... però no hem desistit, hem atravessat claustres i capelles secretes fins arribar a les capelles imperfeites, més tranquiles ja que sense cúpula qualsevol soroll s'esvaïa cap el cel, però aquí tampoc hi eren. Aquí reposen, per tota la eternitat, Dom Duarte i Eleonor d'Aragó... tampoc era d'estranyar, el lloc no és pas humil ans el contrari, és majestuós, de fet no li enveja res a l'Alhambra.

Començavem a desesperar-nos, però un punt petit al mapa deia Alcobaça, hi ha llegendes arcaiques que parlen d'un monestir molt antic i petit en aquest punt, no teníem res a perdre... i tot i els atacs dels nostres enemics amb catapultes pel camí, i després d'una ruta de tot menys directe, el monastir ha aparegut de sobte, magnífic i gegant (no com deien els escrits) del no res, era com el de Batalha, però tot i ser igual de gran i alt, guardava una apariència molt més tranquila, serena, i sobretot, humil... i el més important, cara a cara, una a cada costat de la nau principal, les tombes de Dom Pedro i Dona Inés. Després investigant pel monestir, entre cuines gegants i habitacions de monjos golafres hem trobat totes les explicacions a la llegenda, que si les voleu conèixer, clickeu aquí.

In crescendo

Perquè sabem que el trobeu a faltar... el Pau està molt bé! ara dóna coces quasi cada dia
(per si us interessa nosaltres també)

Buçaco

Aquest post li dedico a l´abuela...perquè és de lujo i guato.

A mitja tarda agafem el cotxe i marxem cap a la Mata Nacional do Buçaco, un bosc ple de camins i espècies d'arbres diverses, amb un monestir i 20 capelles plenes d´estàtues que representen el Via Crucis...això va estar fet i cuidat per l'ordre dels Carmelites, que volien representar un Sacro Monte.

Passejar per la Font Freda i la Vall de les Falgueres, entre grans arbres que paren els últims rajos de sol et dóna una sensació de tranquilitat innexplicable...pujar fins a la Creu Alta i veure tot el paisatge als teus peus mentre el sol es retira per passar la nit, també et fa sentir especial...però quan entres al Palace Hotel do Buçaco, el que havia estat primer un monestir carmelita, després residència real d´estiu i ara un hotel de cinc estrelles, i et deixes seduir pel seu menjar, per les seves vistes a un jardí rococó tot banyat d´un bon vi, una bona companyia i sense cap mena de pressa...llavors sí que et sents a tocar el cel...o molt aprop.

Torno a la terra: havíem llegit que podies fer un menú degustació de 7 o 8 plats al palau. Per sort, al final no en van ser tants: el Ferran va fer la versió llarga i la Mireia la curta. Us descrivim el què vam menjar (pels amants de la bona teca, recomanem seguir llegint amb l´estómac ple):

-aperitiu: tartar de salmó

-primer plat: el Ferran va demanar gambes fredes amb emulsió de moscatell de Setúbal i pudding de carbassa i llima i la Mireia la terrina de conill i cirera de la Cova da Beira amb espuma de Buçaco Negre Reserva.

-peix: només se´l va demanar el Ferran: Llobarro amb Buçaco Blanc Reserva, amb pasta de full d'espàrrecs verds i tomàquet.
-carn: El Ferran: "cochinillo" al forn a la Bairrada amb patata fregida i amanida primaveral. I la Mireia: magret d'ànec amb salsa de llima, arròs silvestre, espinacs i tomàquets cherry.
-carret d'amanides.

-carret de postres: el Ferran va demanar dos pastissets de Belem i la Mireia una lionesa de xocolata.

Tot això regat amb un vi blanc deliciós (Quinta de Aveleda, Colheita Seleccionada 2009. D.O. Vinho Verde).

Els pingos (tallats) els vam prendre al saló de lectura...

La veritat que per fer un dia de Reis...(i si no et fa res gastar-te, quasi, 100 euros en un àpat), és un lloc de conte de fades!

També tens l'opció de quedar-te a dormir. Jo ni loca m'hi quedo....mira que no he vist la peli de l'orfanato...però ja em feia por només el tipus de construcció gloriosa i la decoració...de dia és preciós...però de nit tot són ombres i garranyics...a més, el preu d'una habitació és de 150 euros...i això a més d'un ens pot tallat la son!

De tornada cap a casa, vam parar un moment a abraçar un arbre, doncs diuen que va molt bé, i un grapat de cuques de fer llum van sortir al nostre encontre per acomiadar-nos.

Coimbra. Dades

• Dormir
• Tryp Coimbra: hotel de quatre estrelles, amb algunes (no totes) les comoditats que això representa, habitació gran (però amb poca llum), llits grans i còmodes, lavabo enorme i tele més que enorme (habitació 505), apart d'això... doncs no hi havia piscina com deia la reserva online, ni tan sols fitness com insinuava el tríptic que trobes a l'habitació. Situat relativament aprop del turó de les universitats i amb pàrking de pagament (5,5 euros/dia). La sort és que a partir de Trivago, vam pagar 48€ la nit.
• Menjar

• Café Santa Cruz: a la praça 8 de mayo, el que era una capella annexa de l'església Matriu, mantenint (relativament) l'estructura de la capella, han muntat una cafeteria, 'de guais'. Una coca cola, una llimonada i 2 entrepans, 9.5€ a la terrassa on s'està molt a gust. A les nits fan música en directe.
• Tryp Coimbra: el restaurant del hotel. Tot i que els preus no eren els mateixos que els anunciats a l'habitació, el servei i la qualitat del menjar fan que pagui la pena pagar 53€ per l'aperitiu (típic pa amb mantega i oli boníssim) més esqueixada de pop, rap amb arrós i canyella, un filet a la pedra, gelat d'arrós amb llet i macedònia, un pingu i aigua.
• Cantinta de la universitari: dos plats de mandoguilles amb guarniment, begudes, un postre i un pingu: 12€. Per ser a la uni... potser car.
• Chez Louise: cafè estandar a 60 cèntims, aprop del Tryp (cruz Celas).
• Transport
• La T-10 de Coimbra, en aquest cas T-11 (vàlida per autobús i l'ascensor del mercat): 6.10€. El ticket individual costa 1.50€.
• Varis
• Bogaderia Lucira: molt aprop del mercat, 2€ el kilo de roba, rentar i secar.

Coimbra

Aquesta era una ciutat que feia molt de temps que tenia ganes de visitar (una mica com Istambul), no sé ben bé de què em venia la falera, doncs no recordo haver vist cap pel.lícula que passés a aquesta ciutat ni haver devorat un llibre amb aquest teló de fons...però sigui com sigui...li´n tenia ganes...

Com passa molts cops amb els llocs esperats...el primer cop de vista decepciona...i això em va passar quan vam sortir de l´habitació i vam començar a caminar turó amunt, turó avall...tenia calor, em feien mal els peus...i no li acabava de trobar aquell "je ne sais quoi" que feia tant de temps que esperava sentir al tocar terra coimbrà...però un cop vam pujar amb l´ascensor del mercat fins a la zona alta i ens vam endinsar pels seus carrerons, ens va canviar completament la vibra que portàvem...i ens vam imaginar que seria un lloc ben xulo perquè el Pau vingués a estudiar.

Vam començar a llegir frases punyents a les parets de les repúbliques (residències estudiantils), a trepitjar les llambordes que fa més de cinc-cents anys que milers d'estudiants (encara avui amb togues negres) desgasten en les seves anades i vingudes cap a les diferents facultats i a posar-li forma als seus carrers, places i catedrals (a la Sé Velha feien missa quan vam entrar, així que ens vam quedar a darrera contemplant els blancs i blaus de les rajoles que tapissen les parets, així com els colors de la llum que es filtrava per les vidrieres)...

Vam baixar la mítica rua Quebra Costas (carrer trenca crismes) i vam sortir per la porta d'Almeida per entrar a la zona baixa i fer un cafetó ben guanyat al Café Santa Cruz...aquell mateix vespre tocaven fado, però vam decidir tornar a l´hotel i descansar per l´endemà.

Aquest matí, després d´una primera passada de moto pels cabells del Ferran (que encara s´ha de retocar), hem fet la visita típica a la Universitat de Coimbra: la torre del rellotge no l'hem pogut veure, doncs estava en restauració, però sí la impressionant i barroca biblioteca Joanina, la Capela a Sao Miguel, igual de barroca i impressionant, i la Sala dos Capelos, el paraninf on antigament s´hi feien els exàmens.

Després de dinar a la cantina de la uni (és curiós com el menjar de les universitats de tot el món té el mateix gust!), hem acabat la ronda de la ciutat passejant pel Jardí Botànic, refrescant una mica els sentits amb el soroll de l´aigua i el verd monòtom de la vegetació, per acabar a la Praça da Republica, on encara s´hi veia una mica de vida estudiantil.

El què ha de ser fantàstic, és visitar la ciutat al maig, durant la Queima das Fitas, que celebren durant una setmana que han acabat el curs acadèmic amb cervesa, balls i fado!

Així que m´acomiado de la ciutat dient fins a algun maig!

Dues passejades per l'Aveiro

Hem aparcat el cotxe (de gratis tot sigui dit) al costat del 'gran canal' d'Aveiro, la ciutat coneguda com la Venècia de Portugal, ja que degut a una gran tempesta, fa més de 300 anys, té al voltant dels seus carrers principals una petita xarxa de canals que han estat aprofitats antigament per transportar algues (per fer productes químics) i aliments, mentres que avui en dia s'utilitza pel turisme de la zona.

Un cop esmorzats, hem recollit el mapa de la ciutat a la oficina de turisme, i a peu, hem recorregut el seu tranquil i bufó casc antic, al voltant d'un mercat de peix de més de 100 anys d'història. Després ens hem anat allunyat d'ell visitant els clàssics de qualsevol passeig per un poble que desconeixes: esglésies, places, algun edifici públic, fins arribar a l'estació de trens, tota plena de rajoles (el que ja comenca a ser un clàssic a Portugal).

Després hem fet un dinar ràpid ,seguit d'un cafè llarg, ja que teníem bitllets per la una per l'atracció estrella a Aveiro (una volta en moliceiro), però com que´l´hem perdut per uns minuts, l'hem hagut d'aplaçar a les dues, i així hem tingut temps de fer el cafetó i provar el dolç típic del poble: ovo mole.

La volta en moliceiro, les embarcacions tradicionals d'Aveiro, barreja entre gondoles venecianes i barques de cua llarga tailandeses, ens ha portat pels cinc canals principals de la ciutat, hem pogut veure (i aprendre) coses noves i d'altres que havíem vist abans, ara les hem vistes des d'un altre angle, sentint-nos una mica més aprop dels antics moradors d'Aveiro.

Oporto. Dades

• Dormir:
• Pensao duas Naçoes: àmplia habitació interior amb wifi, ventilador i bany (nº 11) per 30 euros. Sense ascensor. Hi ha habitacions sense bany més barates. Ben situada: a 1 minut de Torre dos Clerigos. Molt bon per a mochileros.
• Menjar
• Bar de la Largo do Herói Pescador: Nestea i cafè amb llet 1,7 euros. Local autèntic, amb locals, on tenen tot tipus de pastes i taules a una terrassa on alguna senyora treu la sisi i pinja la bugada.
• Resturant Kool: 7ª planta de la Casa da Musica: menú per 10 euros amb beguda i cafè: nosaltres vam menjar una amanida de tomàquet escalibat i mozzarela, i lasagna de verdures. El lloc és xulíssim, amb perfecta sinfonia amb la resta del palau, està decorat a lo modernillo, però amb gust. A més a més hi ha una terrassa amb vistes. A part del menú de migdia, hi ha una opció de sopar amb concert per 25 euros, que pinta molt bé. Simplement: perfecte. Un lloc per recomenar i per tornar.
• Postigo da Ribeira: d´entre tots els restaurants de la Ribeira, ens vam decidir per aquest per la recomenació de routard 2010, el resultat: UNA MERDA I UN TIMU: mal menjar, mal servei i ambient cutre, però a sobre vam marxar emprenyats al veure que ens havien cobrat quasi 12 euros per un pa merdós, unes olives que quasi no vam tastar, un formatge feta i un patè de tonyina mig resecs i un pernil salat més que cru...el preu habitual fins ara per aquest tipus d´entrants que no demanes, però que et serveixen mentres esperes, havia estat de 3 euros...l´endemà vam preguntar a l´oficina de turisme i ens van dir que a ells també els hi serveixen (vaja, que no és una turistada), i que si no ho vols, ho dius i no passa res...
• Plano B: local eclèctic amb diferents ambients, t'ofereix desde poder prendre un pingo per 1€ en un tranquil saló que alhora fa de sala d'exposicions temporals fins a poder sentir DJs en la planta inferior, passant per una terrasseta la mar de tranquila al carrer. Per a nosaltres la seva principal funció va ser la de treure'ns la mala llet!
• Java café: correcte bar Manolo a la praça Batalha amb terrassa fora, on fer un dinar ràpid, un plat combinat i una amanida completa, un suc de tarjonja, una coke, una aigua i un pingo, 20€.
• Pingo de Campeiro: o alguna cosa similar, just a sota de la pençao duas naçoes, el que no és la Leitaria Quinta do Paços, cafeteria correcte sense més: clara, suc de pinya, plat de lasagna, crep de vegetals (molt justeta) i un cachorro especial (just), 15€.
• Davant del hotel Infante de Sagres: a la praça Dona Filipa de Lencastre, hi ha una sèrie de 3 bars modernets, nosaltres, vam entrar al de més amunt, un decorat blanc i amb un còmode sofàa: un cafè amb llet i una horrible piña colada, 7.5€ (it´s not a gang!).

• Kopke: A Gaia, un lloc elegant per a fer un tast d´oportos, sense visita a bodegues. Pots triar una sola copa o alguna de les diferents seleccions que ells han preparat. Com que l'oporto té 20º, la Mireia es va limitar a prendre una copa de vi blanc (Kopke Douro Branco), i el Ferran: una copa de Porto Rugby Reserva i una altra de Colheita del 98 (tipus tawny), tot acompanyat de bombons, que segons els experts, ajuden a realçar els sabors. Aquestes tres copes ens van costar 10 euros. Passar una estona fantàstica asseguts en uns sofàs de vellut amb vistes a Ribeira...això no té preu.

... i les passions!

Hem estat al Hyundai Fan Park d' Oporto, a la praça da Republica, hi havia espanyols i holandesos, però sobretot, bon ambient i ganes, moltes ganes de guanyar.

Quan ha marcat l'Iniesta, l' esclat ha estat brutal, i quan l' arbitre ha pitat el final del partit... Increïble, ni que no t'agradi el futbol, era per emocionar-se.

Ha estat una manera divertida, diferent i probablement irrepetible d' acomiadar-se d' Oporto... i com porto dient desde la victoria sobre Alemanya...

CAMPEONESH DO MONDO!

pd. i al tonto l'haba asturià... a veure si s'entera... que catalinos habían 6 jugando!!!

i per rememorar tan gran victòria, el millor del mundial...

http://www.youtube.com/watch?v=Iqvot4DYEXI

Oporto, una ciutat que desperta els sentits...

(L entrada esta feta desde un teclat portugues, aixi que la ortografia pot no ser la ideal)

Nomes obrir la porta del cotxe l' olfacte va detectar una olor a mar que feia molt que no sentia, acabavem d'arribar a Oporto, la ciutat on el riu Douro entrega tota la seva aigua a l' ocea Atlantic, i el nostre primer contacte va ser just en aquell punt, al barri d' Afurada, un dels mes tradicionals de la ciutat portuguesa. Alla vam veure com els pescadors teixien a ma les seves propies xarxes a la vora del mar, mentrestant les dones estenien la roba en les tipiques sisis, pero al mateix carrer!!! Nosaltres passegem pel barri, una mena de Barceloneta, pero mes neta i amb les cases arrebossades amb rajoles.

La seguent parada va ser l' oïda, es a dir, la casa de la musica, un edifici contemporani disenyat per l'arquitecte Rem Koolhaas, un edifici eclectic a mes no poder, que, sincerament, vist per fora es entre lleig i horrible, per dintre es tota una joia, totes les habitacions, passadissos, bars... giren entorn a la sala principal de l'edifici, tot amb un estil propi, elegant i modern que dona un resultat impresionant, pot no agradar, perque es modern i diferent, o pot entusiasmar per la mateixa rao. Crec que si aixo passa amb alguna cosa (que no et deixa indiferent) es que val la pena...

Despres d'una parada a boxes, vam aguditzar la vista. Una passejada desde la pensio fins al riu Douro, tot observant els monuments i els carrers de la ciutat com la Torre dos Clerigos, l' estacio de tren, el barri de Ribeira... ens va fer veure una ciutat molt i molt maca amb una personalitat especial.

Un cop arribats al riu, vam decidir creuar el pont que separa Oporto de Vila Nova de Gaia, el pont de Luis I, el tacte, no nomes de les mans, sino de tota la cara amb els ultims raigs de Sol era en si mateix una experiencia unica, les vistes, ja no tenien preu.

Estava sent un dia molt complet, d' aquells que no vols que acabin, pero, com tots, tenia 24hores, començava a fer-se fosc, i encara ens faltava un sentit!!! vam decidir alegrar el gust amb un sopar a un restaurant de la Ribeira, i no la vam encertar, era un final molt dolent pel dia que haviem tingut, certament, Oporto no es mereixia aquell final...

Avui ens hem aixecat amb la intencio de completar Oporto, hem pujat a la torre dos Clerigos, tancada ahir, hem passejat per Bolhao, arribant fins la Se, on quasi no hem pogut veure res degut a que feien una cerimonia d' ordenança de nous mossens. Despres hem tornat a creuar el pont de Luis I, aquest cop per l' espectacular i ventos pis de dalt, i hem passejat per Gaia, fins arribar a la zona de les bodegues. Aqui, com teniem comptes pendents amb el gust, hem entrat a les bodegues Kopke, i hem fet una cata de Portos amb xocolata... l'estrella ha estat un Colheita de 1998, bonissim.

Despres hem reculat de nou, a la part baixa d Oporto, i hem entrat en visita organitzada de 30 minuts al palau de la Borsa, l'edifici on antigament es feien els intercanvis comercials, ara gestionat pel gremi d' enolegs d'Oporto. Es un palau amb totes les de la llei, cada sala supera en estil i elegancia a l' anterior, començant per un celobert amb una cupula estratosferica, fins arribar a un salo de ball, tot revestit d or i amb influencies morisques, que per dir-ho rapidament, talla la respiracio. Com disfrutarien les lloques fent joies en aquest salo.

Sortint del palau donavem per finalitzada la visita a Oporto, una ciutat que ens havia donat molts inputs positius, el que no sabiem, era que el Palau encara no era l'ultim...

Capitals medievals: Braga i Guimaraes.

8 de juliol

Arribem a Braga a mitja tarda, sense haver dinat més que una bossa de patates de camí, per recuperar l'estona perduda pel passaport. De seguida decidim allotjar-nos al covent Casa Zita, doncs és molt cèntric, net i polit!

Fem una primera descoberta de l´entorn: l´antic Paço Episcocal, on veiem una exposició de fotos de Portugal molt xula, els jardins de Santa Barbara (just darrera) molt romàntics, l´Ajuntament i la Casa do Raio (del mateix arquitecte. Aquesta última: espectacular!!), la Sé (és a dir la Catedral), on per 2 euros tens una visita guiada a 3 capelles i el cor d´estil barroc...la ruta és amenitzada per un guia aficionat (un noiet d'uns 15 anys) que ens dóna les explicacions en portuguès...i que nosaltres de vegades fem unes interpretacions una mica surrealistes...per descansar una estona fem una parada a un dels cafès de la praça da Republica i acabem el dia sopant al costat de l'Arco da Porta Nova, a la Félix Taberna, fent un xin-xin pels 61 anys del papa Pous.

L'última imatge abans d'anar a dormir és la de la Sé il.luminada. A aquesta hora passa un airet molt bo, els carrers estan tranquils, ens creuem amb algunes parelles i famílies que acaben d´assistir a una funció de teatre a l'aire lliure...tenim una sensació de tranquilitat, de vacances...els dies atrafagats de Barcelona queden molt lluny...entrem a casa, la que ho serà per avui, i s´hi està bé...fa bona olor i una dona riallera ens desitja bona nit en portuguès.

9 de juliol

Avui anem a Guimaraes. El que inicialment no semblava un destí massa prometedor es converteix en el nostre lloc preferit del Nord de Portugal! Continua tenint aquell caire tranquil de les ciutats de pedra, com Braga, però li trobem un toc més exclusiu i original, degut als locals, restaurants i pousades que descobrim pel camí.

Ens encanta pujar a la torre del Castelo de Sao Miguel, deixar-nos perdre pels carrerons que envolten la praça de Santiago, entrar dins l´original Igreja de Sao Gualter i pujar fins a Penha, per veure Guimaraes de lluny...molt lluny, una capella dins d´una gruta, un casament portuguès, menjar un gelat i

disfrutar d´una mica de fresca...

De tornada a Braga, i no sense un xic de dificultat, visitem Bom Jesus do Monte, una església amb una escalinata barroca IM-pressionant que s´enfila per la muntanya i deixa la ciutat de Braga als seus peus.

Acabem el duplet medieval sopant al mateix carrer que ahir, però aquest cop al Colher d'Pau. Un nom original, que no cal que us expliqui perquè el vam triar...

Minho. Dades.

Viana do Castelo

• Menjar:
• O Pescador: bon bacallà i marisc a la planxa a bon preu, ens vam partir una amanida (escaixada), un plat per dues persones de peix i marisc, un tallat i un postre, 43€. Força bé.

 Ponte da Lima

• Menjar:
• Baco Arte: què més pots voler que a una enoteca, decorada amb estil, tota fosca, amb llibres per llegir... et cobrin un euro per coca-cola? Que el Puyol faci el cop de cap que classifica a Espanya contra Alemanya per la final del mundial! 4 cokes i una copa de vi, 6€. De les millors ganges de Portugal!
• Dormir:
• Camping Quinta de Pentieiros: un Bungalow de fusta sense AC ni ventilador, però amb lavabo, TV i molt molt apanyat, 28€. Una ganga, especialment perquè degut a una tempesta, més aviat el que ens va fer falta era la calefacció (i d'això sí que en té). El cap de setmana el preu són 30€ i juliol encara es considera temporada mitjana.

Braga

• Menjar:
• A Brasileira: un dels cafès de praça da Republica, 2 llimonades, un cafè-bombó i dos sandwitchs, 9.45€, suposem que serà un estandar a la plaça major de la ciutat.
• Félix taberna: lloc molt més que correcte, molt aprop de la catedral, 2 entrants (pasta de full amb anheilo, com carn picada, i bunyol de bacallà), un plat per a dos (tot i que una mica escàs: magret d'ànec amb arròs amb bolets) begudes , un cafè i un postre (maça assada: poma al forn), bona qualitat, 33€, per repetir. Si hagués de triar-ne un a Braga, em quedo amb aquest.
• Colher d'Pau: al costat del Félix, semblant qualitat i ambient: un entrant (bolets a la brasa amb all i julivert), 2 plats (bacallà amb patata, ceba, formatge i crema de llet al forn i arròs amb ànec), begudes i dos postres (apple crumble i pastís de lima merenada), 32€.Lo bo d´aquest és que per 2,5 euros et porten pa i tres terrines: una amb patè de tonyina, l´altra amb olives i l´altra amb mantega...així que el primer quasi ja el tens. 
• Colinatrum: bareto-lounge 'amb vistes', molt agradable, caipiron (amb anís) i pingo (tallat) 5.85€, asseguts a uns pufs amb vistes al Bom Jesús (ni te cuento el què ens va costar fer aixecar a la Mire...jiji).
• Dormir
• Casa Zita: un antic convent on es respira molta tranquilitat, 38€ una habitació correcte amb bany i ventilador (amb bany comunitari 35€). Els punt forts són que està tot just darrera de la catedral, que el convent té ascensor (que facilita (i molt) l'arribada a les habitacions, més que res perquè les dues maletes grans les carrosseja el Ferran) i que el preu inclou l'esmorzar.

Guimaraes

• Menjar:
• Verdeinveja: una botiga molt ben ambientada plena d'objectes pijos i molt cars, amaga al fons una terrassa molt agradable amb tres taules on el cafè costa 0.60€ I és Nespresso). Perfecte tant per una parada tècnica com per comprar records cars.
• Cheers: un dels restaurants de praça Santiago, el vam triar entre la resta perquè el senyor (un noi jove que havia estudiat a Espanaya) que t'intenta convèncer perquè entris al seu local (n'hi ha un a cada restaurant) ens va semblar força 'legal' i bé que la vam encertar! A més de dinar: torrada de ceba caramelitzada, formatge i pernil salat, ous de codorniu amb amb xoriço, carn brasilenya amb pinya, estofat de vedella, pastís de formatge, un pingo, aigua i una copa de ví per l'extraordinari preu de 32€, el noi ens va ser recomenar un parell de locals per Coímbra... ja us els explicarem!

Una d'anades i vingudes.

Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Ja sabeu qui sóc no? Sí, l'irrepetible, l'únic (bé de fet més que únic perquè encara no hi sóc): en Pau!!!

Sí, els pares van dir que aquest blog l'escriurien ells, però aprofito un d'aquells moments del viatge que diuen, anem un moment a casa a descansar una estona, quan de fet el que fan és posar-se a clapar com marmotes, per escriure la que han liat aquest matí, perquè ells segur que no us ho explicaran... tinc entés que si no has nascut no et poden castigar, i com això principalment ho llegeixen els avis... segur que ells em perdonen el càstig, són tan bons!!

Doncs mireu, després d'anar-se'n a dormir mig cabrejats per la calor, s'han despertat cagats de por, per una tempesta d'estiu que ha caigut sobtadament al càmping, jo no tenia gens ni mica de por, clar que jo estava com en patufet, a la panxa de la Pous, on ni hi neva ni hi plou! I es veu que aquesta pluja (gràcies a la qual al final han passat fred i tot) els ha trastocat.

Es volien aixecar d'hora, a les 8.00, doncs no, a les 9.00 entrava el pare a la dutxa, volien visitar la reserva natural de Lagoas (al costat del càmping) doncs tampoc, no sé quin follon han tingut amb 'l'acreditació' que es veu que no valia, doncs res, cap a Braga que tocava, cap a Braga, tampoc, canvíem els plans i anem cap a Barcelos, que la mare ha llegit que hi ha el millor mercat de Portugal.

La visita a Barcelos, la ciutat que dóna motiu al famós gall de Portugal, ha anat millorant mica en mica i al final ens ha agradat força el seu casc històric: hem vist un parell d'esglésies molt maques (la de Terço, tota plena de rajoles blanques i blaves per dins i la de Bom Senhor da Cruz, de planta octogonal), una exposició de portes pintades a la sala d´exposicions davant del museu arqueològic, deperò el mercat... però el mercat, que era la raó d´aquest destí, és més cutre que els encants de Badalona! Això sí, barat, més que Andorra!

Però el millor del dia ha estat quan tot visitant el museu arqueològic, la mare de sobte se n'adona que els del càmping no li havien tornat el passaport que havia deixat com a dipòsit (i ja sabeu que per la mare el passaport és tant important com un ronyó, sols que de ronyons en té dos!) Doncs res, torna cap a Ponte da Lima que hi falta gent, i a sobre, de tornada s'han equivocat d'autopista i després s'han perdut per la reserva natural que no han pogut veure pel matí.

Per sort, un cop retrobats, ells, el càmping i el passaport, hem pogut tornar a fer el camí desfet i hem arribat a Braga, però aquesta història us l'explicaran ells.

I és que crec que aquest parell de pares que m'han tocat són un desastre... sort que em tenen a mi!