Estremadura. Dades.

Leiria

• Menjar
• Taberna ibérica: una joia d'aquelles que apareix quan menys t'ho esperes, una parada tècnica per dinar ràpidament, s'ha convertit en un àpat basat en croquetes de gambes, tomàquets farcits i costelles de cabrit amb guarnició (hem menjat el mateix tots dos), més dos pannacottes amb coulis de fruits vermells: tot exquisit! aigua i un tallat més un tracte fabulós, per menys de 25€

Alcobaça

• Dormir
• Hotel Santa Maria: una altra joia de Trivago, hotel de 3 estrelles, amb habitació més que correcte (twin això si) però espaiosa just davant del meravellós monestir (hab nº 409) per 29.5€, però el millor és que té pàrking cobert i esmorzar, tot inclós en el preu!
• Menjar
• Cafeteria Dom Pedro: una de les moltes que hi ha davant del monestir, s'ha d'anar amb compte perquè tanquen totes a les 7 (quan ho fa el monestir), l'hem encertada, principalment per la cordialitat de les dues dones que la porten, després, el preu, en la linia de Portugal, molt més que correcte: una coca cola, uns pelotazos (aquí li diuen futebolas), un galao (cafè amb llet gegant) i un croissant de pernil i formatge a la planxa: 4.75€.
• Antonio Padeiro: puntuat segons diferents revistes com un dels millors 100 restaurants de Portugal, tot i estar enmig d'una zona 'guiri' escapa una mica del tòpic (com a mínim amb menjar bo): ens hem partit una deliciosa amanida de formatges i nous (tant simple com bona), una truita de gambes i un estofat de pollastre, frango na púcara, (plat típic de la regió, aquí hem fet el guiri), dos postres, un cafè, una cocacola i aigua per 31.20€. A més a més, hem dit que no a un súper aperitiu que ens portaven, i no s´han enfadat! Contents d'haver sopat aquí.

Caldas da Rainha

• Dormir
• Cristal Caldas: hotel de 3 estrelles, també reservat per Trivago, aquest no el vam encertar tant, 47€ per l'habitació, senzilla però amb totes les necessitats (inclós mini-bar), wi-fi a recepció, pàrking i esmorzar inclosos, mirat així no sembla tan dolent, deu ser que estavem massa ben acostumats.
• Menjar
• McDonalds: amb el sabor de sempre, 2 Mc Menús, 4 Mc Nuggets, un Mc Sundae i un Mc Cafè amb llet, 13€

Peniche

• Menjar
• Bar Alcatraz: davant del moll, local cutrillo, portat per dues senyores molt simpàtiques, galao i coke, 1.8€
• Bar Mar&Sol: a la reserva de Berlengas, és el bar-restaurant amb habitacions, carillo, galao i coke, 3.5€ (és el doble que a 'terra ferma' ).
• L'altre bar de Berlengas: davant del restaurant, sense nom, un maxibon i un icetea limon, 3.2€
• Transport
• Nautipesca: Ferry cap a Berlengas, anada i tornada 15€, et recull al cap de 5 hores, però no sé si és gaire difícil fer-se el longuis si vols tornar amb un altre vaixell. Hi ha diferents companyies totes amb preus similars que varien en funció del temps que et deixen a la reserva natural (o si vols fer quelcom especial, snorkling...)
• Joao 'el fisherman': per 3€ un local et dóna un rulo per les grutes de la reserva. Explicat en portuguès, amb alguna paraula en espanyol, amb un tracte molt cordial...a mi m'ha recordat a l'avi de la cançó: tinc un avi amb la barba blanca, i una pipa encesa que tant sols fa fum, que m' explica contes, de naus perdudes enmig de la sorra...

La tempesta perfecta.

Ahir, abans de deixar Peniche vam comprar dos bitllets per fer el nostre dia "playero" de les vacances...anar fins a la Reserva Natural de Berlengas, a passar el dia i a no fer gaire res...no ens imaginàvem que ens llevaríem amb un dia plujós...

La travessia fins a l'illa ha sigut força moguda...ja sabeu que jo tendeixo al melodrama de vegades, però de veritat que en la barqueta que anàvem, les onades impactaven i ens feien anar d´un cantó a l'altre...el capità i el segon d'abord semblaven tranquils, però els dotze passatgers no fèiem gaires festes...fins i tot ara que ho escric noto l´oleatge del mar i em torna el mareig...hi ha hagut un moment en que he pensat seriosament la possibilitat de que podíem volcar...

Llavors, m´he agafat fort a la panxa, per passar-me els nervis i m´he imaginat un conte per tranquilitzar-me: l' embarcació volcava, i jo començava a tenir contraccions, llavors notava alguna cosa sota meu i veia que eren uns dofins que ens guiaven fins a una platja...allà passaven els dies i finalment venia en Pau al món...jo estava per un cantó molt contenta doncs havia donat llum al meu fill...però no sabia res del Ferran...quan ja em vaig poder aixecar...els dofins ens van portar a una altra platja, on vam trobar-hi al Ferran...havia perdut la memòria i no ens reconeixia, però amb els dies, va reaccionar i un matí em va despertar amb un petó i em va dir que era molt feliç de saludar-nos, a mi i al nostre fill Pau.

Surto del vaixell amb les cames mig adolorides de la tensió...però almenys ja som a terra ferma...anem a fer un cafetó, i a mig camí de l´ascens fins al far, canvia el dia i ens acompanya durant tota la visita a l´illa, un sol radiant.

És una illa governada pels ocells, hi ha centenars de gavines que volen, mengen (i caguen) a sus anchas...hi ha moments en que no se sent res més que els seus parlars...baixem fins a la fortalesa de Joao Baptista, antic fort i pousada ara deixada una mica de la mà de Déu, però ubicada en un lloc privilegiat...rodejada d´oceà Atlàntic, i connectada a l´illa només per un pont.

De tornada a la platja, no desfem el camí, sinó que agafem una barqueta amb un mariner local, en Joao, i una parella de portuguesos, que ens ensenya diferents grutes i formes divertides (balena, elefant) de les roques...un cop al "port", descansem una estona a la platja, abans de tornar cap a Peniche, en una agradable travessia que no té res a veure amb la d´aquest matí.

Óbidos

Aquest poble de 3000 habitants es converteix durant 3 setmanes de juliol en un veritable burg medieval...rodejat de muralles, trobem aquesta petita joia que et transporta a cinc-cents anys enrera...i si et vesteixes de l'època, t'estalvies els set euros de l'entrada...pot semblar una mica car, però val la pena quan entres i veus el tinglao que tenen muntat!

Nosaltres vam començar la visita al poble pujant a les muralles i circundant la ciutat per veure els seus carrers i per divisar camps, castells, esglésies i fins i tot un aqüeducte.

Un cop dins vam podem veure una lluita entre dos cavallers enemistats de molts anys, un d'Òbidos, i l´altre de Caldas...no cal que us digui qui va sortir victoriós, no? Va ser una justa amb totes les de la llei: lluita d'espases, lluita a cos a cos amb llança, escut i cavall, etc. I tot i no ser Hollywood, la veritat és que hi posaven força ganes i efectes...hi ha fins i tot un 'efecte matrix' (a càmara lenta).

Endinsant-nos encara més, vam trobar mercats on venien roba, joies, titelles, sabates i bolsos de cuir, làmpares i molt més; tavernes amb carn a la brasa; joglars que entretenien al poble i ballarines morisques que es movien sensualment mentres els plebeus reien i engollien una pota d'algun animal...per acabar l'àpat amb un pastisset de Belém i un xupito de ginja (licor de cirera) servit en un gotet biodegradable (de xocolata).

Un cop tips, et podies permetre un massatge medieval amb uns olis que feien una olor boníssima, o passejar tot fent temps pel pròxim espectacle...l'última actuació la tancaven cada nit un grup de música anomenat "els berros de la cort" (suposem que catalans, amb aquest nom, però no ho podem assegurar doncs no ens vam quedar a veure'ls).

Un lloc molt recomenable per a petits i grans!

Peniche

Peniche? No havia sentit mai aquest nom fins que el Ferran em va proposar de fer-hi una paradeta...no és un must-see del país en lo referent al turisme...té algunes platges de surferos, un port encara actiu i és des d'on s'agafen els vaixells cap a la reserva de Berlengas...però sí que és una parada obligada per aprendre una mica d'història del país, doncs quasi a sobre l´Atlàntic es troba una fortalesa del segle XVI que va servir de presó política durant la dictadura de Salazar.

Encara s'hi poden veure les fredes cabines per les visites i llegir-hi testimonis de presos que expliquen com de vegades, el que teòricament podia ser una visita de 2 hores cada dos diumenges, es convertia en el millor dels casos en una curta visita de 15 minuts, o en un no-res.

Hi ha una petita exposició de les cartes amb dibuixos que alguns presos escrivien pels seus fills, se't posa la pell de gallina, i més al llegir que van ser confiscades i no van poder ser mai llegides...També hi ha fotografies del 26 d´abril de 1974, l'endemà de la revolta del clavells...on es veu una gran part de la població de Peniche i familiars dels presos, esperant fora la presó per a rebre'ls...aquí la llagrimeta ja és innevitable...

La visita segueix a un museu municipal (força cutre), però que hi has d'entrar per poder visitar el pati de la presó (que els hi deixaven fer servir una hora i mitja al dia), les cel.les d'aïllament o les individuals: on hi tenien a alguns dels presos que ells consideraven més revolucionaris...

També hi ha algun moment d'emoció feliç quan llegeixes històries de presos que van aconseguir escapar...

Tot i que m'entristeixen aquest tipus de visites, sempre em fascina veure com hi ha gent tan valenta i fidel als seus ideals, que en mals moments, creix, i no permet que la por i l'egoïsme els facin ser un traïdors...em pregunto com actuaríem nosaltres en un cas així. Seríem capaços de deletar als nostres veïns, companys de classe o feina, per un momentani respir?

Esperem no haver-ho de comprovar mai.

Llegendes medievals

Aquest post està basat en fets reals... tot i que 'adaptats a un estil de vida medieval'

Ahir, després d'abraçar l'arbre, al tornar al cotxe, una cuca de fer llum també s'hi va colar, a l'intentar fer-la fora, va marxar cap el seient posterior del cotxe, de sobte, un fumarada blanca, i tot seguit, a través del retrovisor interior: la imatge d'una fada que ens va dir que no podíem marxar de la regió de les beires, sense conèixer la història de Dom Pedro I i Inés de Castro. La única pista: per començar, havíem de creuar el riu. Tot seguit, tant la fada, com la cuca van desaparèixer.

Mig estabornits per l'encontre, vam decidir que el millor era dormir, una nit plena de somnis sobre la llegenda, i aquest matí, només despertar-nos, i sense haver de dir-nos res, sabíem que avui teníem una aventura per davant.

Hem passat a recollir les nostres armes per la bogaderia Lucira i després, hem creuat el Mondego buscant qualsevol indici que ens pogués donar informació sobre aquest misteri.

Després de pujar una muntanya, hem arribat al monestir de Sta. Clara e Nova, pensant que potser Inés de Castro s'hi va recluir allà, veiem enemics envoltant-nos, només la Mireia s'ha endinsat en aquest monestir, però ha sortit ràpidament veient que allà no hi trobaríem res.

Segons el plànol del s.XVII que teníem, un altre possible lloc en el que podríem trobar dades, era el jardí Quinta das Lágrimas, uns jardins que han anat passant de l'església a la monarquia (i actualment a cavallers feudals amb molt or a les seves arques) durant segles... i aquí hem estat de sort! Entre arbres milenaris i canyes de bambú hem trobat la font dels enamorats, tractant-se d'una parella, era obvi que tenia alguna cosa a veure... hem remuntat el canal d'aigua, i hem arribat a una altra font, més petita i amagada dins del bosc, tota envoltada de pedres, una de les quals, amb una inscripció (en llatí clar) deia que allà va ser on Inés de Castro va ser assassinada, com a prova, les pedres del fons de la font romandran vermelles de sang per tota la eternitat... una altra pedra, contenia una altra inscripció, aquesta però, en arameu, i l'arameu doncs com que no l'entenem, així que ens hem dirigit al centre interpretatiu de Sta. Clara e Nova, on un avi centenari i cec, només tocant la pedra ens ha dit: els cossos, humils i tranquils descansen en el monastir prop de la batalla... i s'ha quedat adormit...

Monastir, batalla... era fàcil, el monastir de Batalha, patrimoni mundial de la Unesco, i cap allà ens hem dirigit. Certament posa els pèls de punta fins i tot als cavallers més intrèpids: llarguíssim i molt alt, de l'estil del palau de Gondor, fins i tot l'ésser més valent es deu veure petit en aquest santuari, al costat de les columnes que soporten la cúpula... Ens hem endinsat a les catacombes, però allà hi havia enterrats Joao I i la princesa de Lancaster (els que van crear l'aliança entre Portugal i Anglaterra), tot i que no era d'estranyar, les paraules del savi, deien tranquils, i aquest lloc, tranquil no ho era... però no hem desistit, hem atravessat claustres i capelles secretes fins arribar a les capelles imperfeites, més tranquiles ja que sense cúpula qualsevol soroll s'esvaïa cap el cel, però aquí tampoc hi eren. Aquí reposen, per tota la eternitat, Dom Duarte i Eleonor d'Aragó... tampoc era d'estranyar, el lloc no és pas humil ans el contrari, és majestuós, de fet no li enveja res a l'Alhambra.

Començavem a desesperar-nos, però un punt petit al mapa deia Alcobaça, hi ha llegendes arcaiques que parlen d'un monestir molt antic i petit en aquest punt, no teníem res a perdre... i tot i els atacs dels nostres enemics amb catapultes pel camí, i després d'una ruta de tot menys directe, el monastir ha aparegut de sobte, magnífic i gegant (no com deien els escrits) del no res, era com el de Batalha, però tot i ser igual de gran i alt, guardava una apariència molt més tranquila, serena, i sobretot, humil... i el més important, cara a cara, una a cada costat de la nau principal, les tombes de Dom Pedro i Dona Inés. Després investigant pel monestir, entre cuines gegants i habitacions de monjos golafres hem trobat totes les explicacions a la llegenda, que si les voleu conèixer, clickeu aquí.