Diari de Santiago

5 de juliol

Són les 12 en punt. A la Catedral de Santiago no hi cap ni una agulla. Entremig de tot el jolgorio ens trobem nosaltres, escoltant la missa del peregrí.

Hi ha intervencions de nanos que han fet una part del camí. Un d' ells m'emociona...explica que ha après que no es necessita massa per caminar per la vida, i que més val ser que tenir...amb els ulls mig enllagrimats, sento la veu d'una monja celestial que em posa el pèls de punta de nou...

Per culminar el moment, deixen anar el botafumeiro, que es passeja pels braços curts de la nau, impregnant tot l´espai amb un fum i una olor penetrants.

Passem tot el dia descobrint les diferents portes i places que formen i envolten un edifici tant atraient...no pots deixar d´observar-lo, de descobrir-li noves punxes, apòstols, flores liloses que li surten de les pedres o líquens ataronjats que li donen un toc de color a les façanes.

Entrem de nou a l´interior dos cops més: un per abraçar al sant i veure la tomba de Santiago, i l´altre per contemplar, el poc que es pot veure de la Porta de la Glòria, un retaule romànic preciós que es troba en restauració.

Per continuar gaudint de la seva vista, pugem a la Carballeira de Santa Susana, un jardí on mig Santiago fa footing, i l´altre mig contempla com els tons càlids de la posta de sol, li canvien la cara a la Catedral.

M´ha encantat aquesta ciutat, i si ja fa molts anys que dic que tinc ganes de fer el camino, ara, després d´haver vist la meta, encara més. Ha de ser espectacular entrar a la plaça, amb el peus destroçats, centenars de quilòmetres a l´esquena i un bastó que t´ha ajudat a caminar tot aquest temps...la sensació de satisfacció ha de ser brutal...Això sí, quan vagis a demanar la compostelana i et preguntin la raó d´haver-lo fet, digues que ha estat per fe...doncs hem sentit un guia que explicava que ha vist a molts peregrins plorar perquè al respondre que han fet el camí per l´experiència, l´aventura...no els hi han donat el valuós certificat.

Acomiadem el dia amb un sopar deliciós: un pica-pica d'empanada gallega, lacon i croquetes, seguit d´un arrosset de marisc, tarta de Santiago i una copeta d´Albariño i una altra de Ribeiro.

6 de juliol

Són les 12 en punt. A la Catedral de Santiago no hi deu cabre ni una agulla, però avui nosaltres som a un lloc més recollit: a la cafeteria barroca de l´hostal (quina gràcia que utilitzin aquest nom, quan una habitació doble costa 300 euros!) prenent un cafetó i acomiadant-nos d´una ciutat que ben segur repetirem.

Un cop a la plaça, preguntem a un parell de peregrins per les seves experiències, una francesa que ha caminat 800 quilòmetres i un italià que n'ha bicicletat també 800. Cap dels dos ens sap explicar massa bé què s´ha de fer un cop arribes a Santiago...sembla ser que la meta queda una mica difuminada...creiem que faltaria una mena de comitiva de benvinguda!

Fem l' última mirada a la catedral...i sant tornem-hi...direcció: PORTUGAL!

Santiago de Compostela. Dades.

- Dormir

• Pension Blanco: tracte més que cordial, habitació més que agradable, gran (de fet seria una habitació triple), llits més que bons, amb un bany que ni a casa (assortit de qualsevol xampú que necessitis) fora del casc àntic (és a dir, del meollo) però a 5 minuts a peu de la catedral, i amb wi-fi. Tot això per 40€, ens ha encantat, i a més a més, utilitzen un ambientador al vestíbul boníssim!

- Menjar

• Ristorante italiano Tivolino: al carrer Galeras 8, restaurant italià d'aquells que no falla, no és espectacular, però vam poder sopar bé a les 11 de la nit, dos plats cada un, 3 begudes i cafè per 40€.
• Creperie Crep-Côte: entre les places de Prateria i de Quintana, amb visió perfecte de la part nord de la catedral (de la Porta Santa) aquest restaurant ofereix un menú força bo de dos plats, beguda i cafè o postre per 12€. Perfecte per parar allà al mig.
• Casa Rosalía: un dels centenars de mesons gallecs a la rua do Franco, suposo que la varietat i la qualitat serà força semblant a tots ells. Es menja molt, i molt bé. En el nostre cas, caldeirada de marisc per dues persones, 3 mitges racions (croquetes, empanada i lacón prensado), dues copes de vi, aigua, una tarta de Santiago i un tallat (50€).
• Hostal de los Reyes Católicos: el parador just davant de la catedral, per veure'l el millor és entrar i pagar un cafè amb llet i una coca-cola (6€), les habitacions... prohibitibes.

Autovia del Cantàbric. Dades

Agrupem tots els pobles d'aquesta zona.... visca la globalització! És broma!!!

Castro Urdiales
- Dormir:

• La Marina: què espereu per 32€ d'una habitació doble? Doncs exactament això, una habitació petita i cutrilla, crèiem que tenia lavabo a l'habitació, però no. El llit... justet i el wi-fi no ens funciona. La part positiva és la seva ubicació, just davant del port i amb visió plena del castell i l'església... si no es troba res més... per una nit passable, però no per gaire més.

- Menjar:

• El faro de Castro: davant de l'ajuntament, el que seria un bar de tapes a Bilbao però amb estètica 'moderneta' i amb vistes del port de pescadors. Pinxo de pop, coca-cola i cafè amb llet, 5€. Bé.

 Santander

 - Menjar:

• Cafè Suizo: és el típic bar-restaurant que pots trobar a qualsevol ciutat del món, aquell amb estovalles roses i cambrers amb uniforme? aquell! Menú complert de 13€ amb beguda, pa, postres i cafè, ben bo. Per posar una pega: el menú no te'l pots menjar al passeig, millor pujar a dalt.
• Mercado del este: antic mercat reconvertit a centre lúdico-comercial ple de bars d'estil 'in'-dià, val la pena prendre's una coca-cola pagant 1.90€

- Transport:

•  Bus: 1.10€
•  Trenet al parc de la Magdalena: 2.10 €, 15 minuts amb explicació

Santillana del Mar

- Dormir

• Hotel los Infantes: hotel d'estil medieval-barroc, decorat amb gust sobre un edifici antic, vam reservar a través del Corte Inglés una oferta de 49€ per habitació àmplia amb dos llits dobles fabulosos i esmorzar inclós, pel preu (especialment si és 'gentileza Almirall') perfecte. El defecte: no li funcionava el wifi.Tenen un edifici annexe on es poden trobar ofertes on-line encara millor de preu.

- Menjar

• Los nobles: bar-restaurant típic de poble, petit i amb 'lugarenyos', amb un menú senzill, però que està bé i que el serveixen tan per dinar com per sopar per 12€. A nosaltres ens va anar perfecte per sopar passades les 11 de la nit. 

Ribadesella
- Menjar

• Sidreria Carroceu: de les primeres al passeig marítim, típica sidreria, on el que importa és menjar bé (i es fa) sense importar com, nosaltres vam lluitar per trobar un lloc a la barra. Es beu sidra (per ampolles) quan diu en Luís, el cambrer del lloc que et va servint culs de sidra que t'has de beure ràpidament, perquè sinó perd el (bon) gust que té. Parrochas (tipus de sardina amb bacon fregit) pop a la gallega (molt, molt bó) i xipirons (grossos) més la sidra, 32€.

Crespúsculo 3?

Conduint de camí a Santiago de Compostela, sentim per la ràdio, un crític de cine que parla de les estrenes de la setmana, entre elles hi ha la tercera peli de l'exitosa saga de crepúsculo, a mi se'm fa curiós el nom, perquè precisament avui, jo diria que n' hem passat tres, però en el nostre cas, de sortides de sol.

Ens ha llevat un dia molt tapat a Santillana del Mar, Cantàbria, on hem fet la volta típica per les cases i palaus de pedra del casc medieval del poble, molt maco, acabant la visita amb la fascinant Colegiata de Santa Juliana, una exposició de fotos de natura d'un tal Díaz Díez i finalment amb la visita al museu i cova (rèplica) d'Altamira, per a mi, més didàctica que fascinant, ja que no t'acaba de transportar a l'edat de pedra.

Després hem conduit una estoneta fins a Ribadesella (Astúries), on hem vist el sol (segona sortida per tant) que se'ns havia amagat durant tot el viatge. Hem basat la parada en un tema gastronòmic: el dinar (que ja tocava) a la sidreria Carroceu, recomenada per la Maria Leguey i molt recomenable també pre nosaltres, per cert, mola veure com el Luís escancia la sidra, tot un professional!

En aquest punt tocava fer una tirada llarga, i llarga s'ha fet, fins arribar a Galícia, on hem fet una parada per la ruta das Praias (platges) tot parant a la das Catedrais, on les fortes onades han retallat el terreny, deixant unes imponents formes rocoses.

D'aquest punt a Santiago era tot directe, volíem arribar perquè el dia es feia llarg i estàvem cansats, llavors, per posar emoció al viatge, la boira ens ha sobtat, demanant més enginy a la conducció. Quan s'ha esvaït, eren les deu de la nit passades, i un sol ben alt brillava a l'horitzó, ha estat la tercera sortida de sol que hem tingut avuí i la que ens ha portat a la ciutat de l'apòstol, una ciutat que explorarem demà.

Hospitalitat càntabra.

Estem treballant en aquest post.

AutoDia del Cantàbric

Doncs de la part més oriental de Cantàbria ens hem desplaçat fins l'occidental (demà acabarem de creuar) mitjançant l'autovia del Cantàbric i hem arribat a algunes conclusios.

Castro Urdiales és molt més maco que Salou, no és Cadaqués, però ho podríem posar a l'alçada de la (per a mi) sobrevalorada Sitges, especialment la seva església (una autèntica Catedral) a on per cert, no es poden fer fotos, i del castell, que tot i estar pràcticament buit, transmet una vibra molt maca a la vegada que elegant (la Mire ha desitjat exposar-hi d´aquí a uns anys).

Per acabar Castro, qui arribi fins al poble ha de caminar fins el far, pel 'rompeoles' sinó, no ets ningú, doncs sembla l´esport natural dels castrencs!

Després, ja a Santander, hem corroborat que la gent no juga 'a pales' a la platja, són autèntics professionals d'un esport que hauria d'entrar dins del programa olímpic! Santander, de l'estil de San Sebastian et deixa uns passejos ben agradables, tant per les platjes (la mítica del Sardinero i d'altres) com per la zona monumental. Tot i que si haguéssim de recomenar alguna cosa, seria el mercat de l'est, un antic mercat que ara fa com de 'centre de bars' amb alguna botigueta.

L'últim punt a Santader ha estat la península de la Magdalena, amb castell inclós, pero com ens feia mandra caminar (i era un bon tros) i ens havien dit que no podíem entrar al palau, perquè fan cursos d´estiu, hem tirat 'de bono embarazo' i hem agafat el tren turístic que et dona la vólta pels que van ser 'morada de descanso' d'Alfons XIII abans del sorgiment de la segona república. Allà a part del castell i una barqueta molt graciosa, hem descobert que la Mireia parla foquil, perquè (i no és broma) hi havia un centenar de persones fent el típic A-A-A a una foca que hi ha en un mini-zoo (entre pingüins, ànecs i lleons marins) però la foca només contestava als crits de la Mireia. Per cert, un pare ha fet la traducció simultànea de la conversa, quan el seu fill li ha preguntat:

Fill: Papá, ¿que dicen?

Pare: que quiere comer

Fill: ¿i qué?
Pare: natillas!

És a dir, que ja sabeu què mengen les foques!

Després hem tornat a agafar el cotxe i ara som a Santillana del Mar, mirant com Espanya i Paraguai empatant a 1 (1 penal fallat cada equip). El poble, el veurem, i l'explicarem, demà.

Ja estem de festa!

I no només perquè ha començat el nostre viatge, la primera tirada del qual ha estat perfecte excepte perquè algun il·luminat ha decidit que per avançar les obres del túnel del Bruc, que per cert, quan fa que duren? Avui, divendres 2 de Juliol, en operació sortida, s'havia de tallar l'autovia A2 en aquest punt, fent desviar a tots els cotxes pel coll del Bruc. Hem perdut més d'una hora de conducció, que l´hem destinada a dinar, fer new looks de cabell i parides diverses.

Un cop passat aquest punt negre, hem conduït pràcticament sols fins al nostre destí, Castro-Urdiales, un poble al límit entre Cantàbria (a on pertany) i Bilbo (d'on creiem que és la gent). Aquí hem tingut la primera sorpresa agradable del viatge (deixant de banda que Brasil ha perdut contra Holanda) i és que són festes grans a Castro, l'ambient al carrer és molt animat, les típiques 'penyes' d'Espanya construeixen carrosses de paper Maché i donen voltes pel centre, els pares tapejen per la part del port i els més joves pugen fins al castell a fer botellón, un dels botellons més nombrosos que he vist mai! tot esperant fins quarts d'una, que comencen els focs artificials. Nosaltres els hem vist desde una posició privilegiada. La mini-terrassa de la nostra habitació a la pensió 'La Marina' tot just davant del Port. Una imatge molt maca per acabar el dia. Estem mooooolt cansats i demà toca decidir si Castro Urdiales és un idílic poble de pescadors, o més aviat el Salou del Cantàbric.